VICENT MARTINEZ GUZMÁN: MANIFEST PER LA PAU

Vicent Martinez Guzmán va ser l'encarregat d'obrir l'acte que el dia 30 de gener la nostra associació organitzà, conjuntament amb el Casal Jaume I, per celebrar el dia de la PAU. Vos deixem el seu manifest perquè pugeu llegir-lo amb calma i reflexionar.

Dia escolar de la Pau i la Noviolència

La Vall d'Uixó 30 de gener de 2016

Vicent Martínez Guzmán

Sabeu que el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau el va fundar l'any 1964, en plena dictadura, el mestre i inspector mallorquí d'educació, Llorenç Vidal, coincidint amb l'aniversari de la mort de Gandhi.

Era també poeta i, tot i que va ser inspector en diferents part de l'Estat espanyol, sobretot a Cadis, també ha escrit poemes en la nostra llengua, enyorant Mallorca, com ara aquest sonet:

Ben íntim s'ha fet mon cant

lluny de la terra nativa.

Ma veu s'ha tornada esquiva

i solitari el meu plant.

Mentre faig camí endavant,

bella llàntia votiva,

la materna llengua viva

conserv com quan era infant.

Rebel a tota dogmàtica

i no passiu, com la gent

domesticada i fanàtica,

trec vigor del pensament

i, amb una força selvàtica,

som mallorquí independent.

http://www.foro-ciudad.com/islas-baleares/palma-de-mallorca/mensaje-43418.html [Accés 25-01-2016].

Va ser pioner en l'ús de l'estructura poètica japonesa Haiku, en la nostra llengua i així defineix el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau:

Petita flama

que encén, cada any que arriba,

milers de torxes.

http://denip.webcindario.com/denip.spanish.html

També sabeu que noviolència ja ho escrivim com una paraula sense guió per traduir la paraula usada per Gandhi: ahimsa. El prefix «a» com en grec o llatí és privatiu que nega el lexema himsa. Aquest és una forma verbal desiderativa del verb ham que vol dir danyar, fer mal. Per tant, voldria dir, no només no fer mal, sinó ni desitjar-ho.

Ens acostumem a viure el camí de la nostra vida cap a la veritat, Satyagraha, la força de la veritat, aferrar-se a la veritat, la perseverança en l'acció política noviolenta, de tal manera que en els hàbits que anem adquirint podem arribar, no només a no fer mal, sinó ni a desitjar-ho. Com l'expressió vallera «no vull mal per a ningú». Morfològicament i etimològicament, la paraula d'arrel llatina que més se semblaria seria «innocència». També té un prefix privatiu que és «in» i el verb nocere en llatí que, vol dir, precisament, danyar, fer mal. Etimològicament ser innocent, vol dir no fer mal, no danyar. Malauradament ha perdut la força etimològica inicial, i l'interpretem com a ingenu.

Desgraciadament, açò de fer les paus i la noviolència encara s'interpreta majoritàriament com innocència, en el sentit d'ingenuïtat i fins i tot d'utopia. Malgrat tot fa més de 20 anys que venim treballant per subvertir aquesta visió i proposar, amb Luther King, que necessitem fer les paus de manera noviolenta com un compromís per la supervivència, no només dels éssers humans, sinó de tots els éssers vius i tota la naturalesa.

Vinc actualitzant la bibliografia internacional sobre Luther King. L'Institut Català Internacional de la Pau, que dirigeix la vallera Tica Font, va a reeditar la traducció que Terenci Moix va fer de The trumpet of Conscience, i estic escrivint l'estudi inicial per publicar-lo. Actualitzant el pensament de King, aprenem que no hi ha prou amb «crides ètiques», sinó que cal la pressió coactiva per aconseguir el canvi social. No és la raó, sinó el poder el que determina la política. «El poder continua explotant la debilitat fins que és desafiat per un poder compensatori». Es necessita un «poder constructiu» al qual va dedicar la seva vida. Per això diu que proposa un «pacifisme realista». En la traducció de Terenci, el llibre es diu El crit de la consciència.

Un dels temes que es considera més ingenu i utòpic és, precisament, els de l'amor als enemics. La noviolència requereix la consciència que opressors i oprimits estan atrapats mútuament en unes relacions violentes que cal trencar. El mètode noviolent pretén alliberar les dues parts: Ajuda els negres a adquirir la llibertat i allibera els blancs del racisme.

En un sermó recollit en el llibre, La força d'estimar, reconeix que és difícil de posar-ho en pràctica: com estimar a qui tenen insídies contra nosaltres? Nietzsche deia que era la moral dels dèbils, no dels forts i valerosos. Serà un  idealisme poc pràctic de Jesús?

Com que hui és dia de manifestos i celebracions, no faré una reflexió argumentada. Podem fer-la en una altra ocasió si voleu. Deixeu-me acabar només amb uns flaixos de llum que resumeixen el que, per ara, estic treballant sobre el tema de l'amor a l'enemic:

1. S'expressa negativament, negant-se a fer el contrari a l'amor: no volem humiliar, insultar, ni venjar-nos de qui es consideren els nostres enemics.

2. Positivament serà un esforç per comprendre i respectar l'enemic, però no de simpatia. Els qui fan accions violentes, sincerament, no ens cauen simpàtics. S'estima la persona, es detesten les accions violentes.

3. No volem imitar la seua violència. El principi de l'acció noviolenta és no deixar-se atrapar per l'espiral de la violència sense fi. Això vol dir parar l'altra galta:  no deixar-se sotmetre per la violència.

4. Es trenca tota simetria, tota reciprocitat, tota imitació. La violència és recíproca, la noviolència trenca aquesta reciprocitat.

5. No es deshumanitzarà mai l'enemic, no se li traurà mai la seua dignitat d'ésser humà.

6. L'altre sempre serà ésser humà encara que no em caiga simpàtic, ni li tinga afecte.

7. Sempre serà un fi en sí mateix, mai un mitjà cosificat sense dignitat.

8. L'amor noviolent a l'enemic, substituiria la reciprocitat imitativa de la violència, primer per la reciprocitat igualitària de la justícia, i després la coronaria amb la gratuïtat de l'àgape.

9. No és només amar al proïsme proper, a l'amic, qui ens estima i odiar l'enemic, qui fa accions injustes. Això també ho fan els publicans i els gentils. La novetat consisteix a estimar també els enemics. Ja hem vist que això no implica simpatia, ni afecte, i trenca la reciprocitat imitativa de la violència. Mai farem la violència que les seues accions violentes fan.

10. Encara més lluny, el bon samarità, el proïsme, ja no és només el proper, sinó que s'universalitza. Proïsme serà tot aquell a qui ens apropem amb misericòrdia, perquè s'ens «rebolica el cos, el ventre, els budells» quan veiem el seu sofriment. El verb oposat és encolerir-se, enrabiar-se, que és el que li va passar al germà del fill pròdig perquè li tenia cels a l'altre germà. En comptes de «veure i passar de llarg» com fan el sacerdot i el levita, és «veure, sentir-se identificat i ajudar».

Entre els tipus d'amor hi ha l'eros que implica desig, la philia que és l'amistat recíproca, i l'àgape on entraria l'amor als enemics: ni els desitgem, ni volem ser els seus amics, però per gratuïtat noviolenta, busquem la transformació social de les violències. Seria una dimensió política de l'amor: fer les coses d'una altra manera.

Fem entre tots i totes una Vall diferent i diversa, fent les paus per mitjans noviolents. Com diu Llorenç Vidal: «rebels a tota dogmàtica, i no passius, com la gent domesticada i fanàtica».