REFLEXIONS IMPROVISADES SOBRE UNA GUERRA SUBTIL

Vos deixem l'escrit que Vicent Rebollar ens va regalar a l'acte que el dia 30, la nostra associació organitzà conjuntament amb el Casal Jaume I per celebrar el dia de la PAU

REFLEXIONS IMPROVISADES SOBRE UNA GUERRA SUBTIL.

Els deus grecs, els d’un pagà com jo, tenien la capacitat de canviar de forma per a assolir els seus desitjos i voluntats, per tal de satisfer una passió amb una forma diferent de la seva i així obtindré el que volien mitjançant l’engany que els permetia el seu poder.

També un filòsof com Nietzsche ens advertia fa més d’un segle sobre el perill de les mitges veritats, molt més nocives que la mentida, doncs la seva naturalesa indefinida i la seva capacitat de crear una falsa aparença ens fa defensar-les com a veritats autèntiques i mostrar-nos fonamentalistes davant les persones que les qüestionen.

Finalment el sociòleg Zygmunt Bauman ens ha descrit els temps actuals com els de la modernitat liquida, és a dir aquella època que havent superat l’anterior no sap trobar unes referències sòlides, mutant aquelles idees-força dels temps anteriors en altres que malgrat tindre una aparença diferent segueixen complint la seva missió.

Jo sostinc que la guerra habita entre nosaltres, en la nostra societat, i que es mostra d’una forma diferent tal com feien els deus antics, que ha sigut capaç de ocultar-se en un terreny intermedi que ens dificulta la seva identificació i que ja no sols l’observem com a quelcom sòlid sinó que també ha adoptat una forma líquida per tal d’aplegar a llocs on abans no es manifestava.

Esta reflexió meva no vol negar que la guerra encara es mostra amb la seva aparença tradicional amb armes, sang i danys físics sinó que mutant, per assolir els seus obscurs objectius, habita entre nosaltres de forma subtil, més astuta, oculta però present, complint la seva funció i erosionant, dia a dia, la nostra societat.

La primera damnificada d’eixa guerra subtil que habita entre nosaltres, com passa en totes les guerres, és la veritat. Penseu per un moment com podem saber el que és cert dins de tota esta teranyina d’informacions interessades que circulen entre nosaltres. Qui sap on esta la informació certa i on la que ens menteix? Qui ens pot assegurar que baix l’aparença de dogma no habita una proposició interessada? Qui pot trencar els murs dels tòpics mil vegades repetits i que impossibiliten qualsevol altra consideració sobre els temes que ens afecten?

La segona damnificada és la diferència. La uniformitzatzació que patim actualment no s’ha donat mai abans. Les guerres no toleren als diferents i intenten fulminar qualsevol mostra d’heterodòxia. Avui la dictadura del pensament únic és molt més contundent, doncs malgrat que pareix que podem formular qualsevol idea, la repercussió de les que són diferents és nul·la i la voluntat d’eixir-se’n del discurs oficial és fagocitada com un element més d’eixe discurs.

La tercera damnificada és la capacitat de les persones. Al món del treball no són necessàries persones que sàpiguen fer la seva feina el millor possible. Avui en dia la dictadura de la imatge s’imposa a les mateixes necessitats excloent a tots aquells que dominen l’àmbit en que es mouen. Vivim en un món on no caben, per exemple, els artesans, on l’edat determina la possibilitat de trobar un treball i on importa més la imatge d’un polític que la seva capacitat per ajudar a crear una societat millor.

La quarta damnificada és la joventut, els nous desterrats, les persones destinades a suportar un exili econòmic que els obliga a eixir del seu lloc de residència per l’acció d’una força imparable que els fa veure que allí ja no poden viure i que la seva continuïtat passa per fugir d’un lloc en el que ja no tenen cabuda.

La cinquena damnificada és la memòria, eina prohibida durant la guerra, on la necessitat de sobreviure fa oblidar el drama que ha passat el dia anterior. La nostra societat passa per les tragèdies que l’afecten amb una barreja de correcció política i exaltació mediàtica que fa que tot allò que colpeix a les persones de forma aclaparadora tinga una vigència temporal limitada caient després en el oblit, doncs la nostra consciència no és capaç d’assimilar un mal antic i, immediatament, ja està esperant el nou mal que serà molt més mediàtic i espectacular.

La sisena damnificada és la igualtat. En les guerres s’observa que malgrat que la mort acaba afectant-nos a tots no ho fa de la mateixa manera i n’hi ha persones que tenen més recursos per escapar de la mort i altres que reuneixen les condicions per quedar atrapades per ella. Avui en dia podem observar que les diferències es van engrandint, mostrant individus cada vegada més allunyats respecte a les garanties i salvaguardes per tindre una vida digna.

I la setena damnificada és la consciència, les persones que pateixen la guerra no són conscients del seu patiment fins que no els han passat i ha finalitzat eixe procés infernal. Durant la seva experiència bèl·lica la supervivència marca la seva quotidianitat, eixe anhel els fa fugir de la reflexió sobre el seu propi estat i sols quan es relaxa la necessitat de sobreviure, poden saber el nivell de patiment que han experimentat i la degradació que ha tingut la humanitat durant la guerra.

Segurament jutjareu exagerades les meves reflexions, més pròpies d’una Cassandra local que no d’algú que vol expressar un crit seré contra la guerra. Però la meva percepció és que vivim immersos en eixa guerra subtil, doncs dia a dia veig la derrota de la veritat, l’exclusió dels diferents, la marginalitat de les persones amb capacitat, l’exili de la joventut, la pèrdua de la memòria, la multiplicació de les desigualtats i la dictadura de la inconsciència. Donat això, jo em pregunte: Es pot negar que vivim en una situació bèl·lica que pretén instaurar una societat més ajustada als interessos particulars d’individus malèfics que volen passar per damunt de les col·lectivitats? És que tan inconscients ens hem tornat que tanquem els ulls per evitar una batalla que s’està lliurant davant nostre?

La guerra subtil viu entre nosaltres, la pau encara és possible, però per a guanyar eixa pau fa falta primer reconèixer el rostre de l’enèmic, assumir el seu repte i ser capaços de superar l’impuls dolent i aspirar al millor que pot oferir la humanitat.

Desitge que entre totes i tots vencem la guerra i guanyem la pau.