Esta vesprada hem inaugurat l’exposició
fotogràfica titulada “DONA I ESPORT” compartida amb el Col·lectiu F4.
Compartir un treball, un projecte, ens obliga a mirar amb altres ulls el que
fem i ens permet projectar la nostra mirada violeta a qui comparteix amb
nosaltres.
L’any passat férem la primera exposició conjunta amb el Col·lectiu F4 i si
enguany hem repetit és perquè a les dues parts ens va agradar l’experiència.
Ara les dones ja sabem un poc més de fotografia i busquem els millors
enquadres, una bona resolució i totes eixes coses que aprenguérem l’any passat.
Estem segures que la gent del Col·lectiu també s’haurà posat les ulleres
violeta a l’hora de fer les seues fotografies.
Dones i esport sembla un tema senzill i hem pogut triar entre moltíssimes
fotografies on les dones apareixem fent esport, però sols cal posar-se eixes
ulleres violeta per veure que la cosa no és tant senzilla.
Com en tants àmbits de la vida, les dones hem estat excloses de l’espot.
Per fer un poc d’història cal recordar que quan allà per l’any 776 aC es
celebraven els primers Jocs Olímpics no
estava permès que les dones participaren en cap esport ni tampoc que assistiren
a veure la competició. Només les dones solteres hi podien anar, per a les dones
casades era pena de mort.
A la ciutat
d’Esparta, s’educava tant a nens com a nenes de la mateixa manera en educació
física, però les nenes no competien ni lluitaven, només se’ls inculcava una
bona forma física perquè així podrien donar a llum nens sans i forts per ser
gladiadors.
L’any 1900, a París, es van celebrar
els primer Jocs Olímpics en els quals la dona podia participar, però només en
el golf i el tenis. I va ser Pierre de Coubertin, el fundador dels Jocs
Olímpics moderns, qui va dir: “ Les dones només tenen una tasca, la de coronar
el guanyador amb llorer”
Quan han vingut
els escolars a la casa d’Igualtat a que els expliquem “Qui són les dones del
mural”, no es podien creure que l’any 1967,fa no res, a la marató de Boston,
Kathrine Switzer, amb el dorsal 261 però amagant el seu nom, fora la primera
dona a córrer una marató, una prova reservada als homes, amb dorsal. Mentre
corria, un comissari de l’organització, la va intentar aturar cridant: “Sal de
mi carrera y devuélveme el dorsal”, però
el seu xicot i altres corredors la van protegir i així va poder acabar la
carrera i convertir-se en la primera dona a participar en una marató.
Afortunadament
figures com la Katherine Switzer han anat obrint camins perquè les xiquetes
tingueren referents i pogueren gaudir d’una activitat tant sana i necessària
per al desenvolupament físic i mental com és l’esport. I afortunadament hi ha
molts homes que estan al costat de les dones i es creuen que sols amb el
feminisme es pot aconseguir un món més just.
Durant els
períodes de la història en què hi ha hagut molta repressió, per exemple, durant
el franquisme, el govern intentava potenciar esports com la gimnàstica o la
dansa perquè les dones les practiquessin i no es dediquessin a practicar esports
“d’homes”, i també dirigia l’educació física de les escoles cap a millorar la
funció de les dones com a mares i esposes.
No va ser fins
l’any 2012,(fa 12 anys!) als JJOO celebrats a Londres, que totes les
delegacions, el 100%, van portar alguna dona a les Olimpíades. Aquell any van
haver-hi 10.929 esportistes participants, el 44% dels quals eren dones.
Semblaria que
anem cap la igualtat però, per exemple, quan veiem el nombre de llicències
esportives, les dones sols som entre el 18 i el 22% respecte del total.
Molt poques
federacions i alts càrrecs són ocupats per dones. A Espanya hi ha 66 federacions
i només la de vela, la de socorrisme i recentment la de basquet són presidides
per una dona.
No cal dir que
quan se’ns deixa participar amb normalitat, les dones som capaces d’aconseguir
els mateixos èxits que els homes, però se’ns dona la mateixa visibilització? Es
paga el mateix a una dona que a un home en qualsevol esport?
I no cal parlar
del que passa quan un fet com “el bes de Rubiales” és capaç de crear tanta polèmica
i desplaçar l’èxit aconseguit per les futbolistes.
Ara tenim un
altre front obert i és l’accés a les competicions dels homes que canvien de
sexe i que, gràcies a la llei, poden participar en competicions femenines on
poden acaparar èxits per les seues característiques físiques i anatòmiques que
tenen ja des de joves evidentment, mentre que si competiren amb homes no els podrien obtindre.
Altre aspecte que
hem intentat mostrar en aquesta exposició és el de les discapacitats. És el cas d'Elena Romà i ella podria contar-nos no sols les dificultats que té per ser
dona, també les que la seua discapacitat li planteja; malgrat que sabem que és
una dona valenta i ella ha fet amb tot açò una eina de creixement personal que
la fa admirable i referent per a moltes persones d’ambdós sexes.
Com es pot veure
són molts els aspectes que cal polir també en el món de l’esport per aconseguir
la igualtat d’oportunitats per a homes i dones i, si amb una exposició com aquesta,
hem pogut visibilitzar-los i crear consciencia, ens sentim molt contentes.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
%20-%20copia.jpeg)
%20-%20copia.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)