Vicent Martinez Guzmán va ser l'encarregat d'obrir l'acte que el dia 30 de gener la nostra associació organitzà, conjuntament amb el Casal Jaume I, per celebrar el dia de la PAU. Vos deixem el seu manifest perquè pugeu llegir-lo amb calma i reflexionar.
Dia
escolar de la Pau i la Noviolència
La Vall
d'Uixó 30 de gener de 2016
Vicent
Martínez Guzmán
Sabeu
que el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau el va fundar l'any 1964, en plena
dictadura, el mestre i inspector mallorquí d'educació, Llorenç Vidal,
coincidint amb l'aniversari de la mort de Gandhi.
Era
també poeta i, tot i que va ser inspector en diferents part de l'Estat espanyol,
sobretot a Cadis, també ha escrit poemes en la nostra llengua, enyorant Mallorca,
com ara aquest sonet:
Ben íntim s'ha fet mon cant
lluny de la terra nativa.
Ma veu s'ha tornada esquiva
i solitari el meu plant.
Mentre faig camí endavant,
bella llàntia votiva,
la materna llengua viva
conserv com quan era infant.
Rebel a tota dogmàtica
i no passiu, com la gent
domesticada i fanàtica,
trec vigor del pensament
i, amb una força selvàtica,
som mallorquí independent.
http://www.foro-ciudad.com/islas-baleares/palma-de-mallorca/mensaje-43418.html
[Accés 25-01-2016].
Va ser pioner en l'ús de l'estructura
poètica japonesa Haiku, en la nostra llengua i així defineix el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau:
Petita
flama
que
encén, cada any que arriba,
milers
de torxes.
http://denip.webcindario.com/denip.spanish.html
També sabeu que noviolència ja ho escrivim
com una paraula sense guió per traduir la paraula usada per Gandhi: ahimsa. El prefix «a»
com en grec o llatí és privatiu que nega el lexema himsa. Aquest és una forma verbal desiderativa del verb ham que vol dir danyar, fer mal. Per
tant, voldria dir, no només no fer mal, sinó ni desitjar-ho.
Ens acostumem a viure el camí de la nostra
vida cap a la veritat, Satyagraha, la
força de la veritat, aferrar-se a la veritat, la perseverança en l'acció
política noviolenta, de tal manera que en els hàbits que anem adquirint podem
arribar, no només a no fer mal, sinó ni a desitjar-ho. Com l'expressió vallera «no vull mal per a ningú». Morfològicament i etimològicament, la
paraula d'arrel llatina que més se semblaria seria «innocència». També té un prefix privatiu que és «in»
i el verb nocere en llatí que, vol
dir, precisament, danyar, fer mal. Etimològicament ser innocent, vol dir no fer
mal, no danyar. Malauradament ha perdut la força etimològica inicial, i
l'interpretem com a ingenu.
Desgraciadament, açò de fer les paus i la
noviolència encara s'interpreta majoritàriament com innocència, en el sentit
d'ingenuïtat i fins i tot d'utopia. Malgrat tot fa més de 20 anys que venim
treballant per subvertir aquesta visió i proposar, amb Luther King, que
necessitem fer les paus de manera noviolenta com un compromís per la
supervivència, no només dels éssers humans, sinó de tots els éssers vius i tota
la naturalesa.
Vinc
actualitzant la bibliografia internacional sobre Luther King. L'Institut Català
Internacional de la Pau, que dirigeix la vallera Tica Font, va a reeditar la
traducció que Terenci Moix va fer de The
trumpet of Conscience, i estic escrivint l'estudi inicial per publicar-lo.
Actualitzant el pensament de King, aprenem que no hi ha prou amb «crides
ètiques», sinó que cal la pressió coactiva per aconseguir el canvi social. No és
la raó, sinó el poder el que determina la política. «El poder continua
explotant la debilitat fins que és desafiat per un poder compensatori». Es necessita
un «poder constructiu» al qual va dedicar la seva vida. Per això diu que
proposa un «pacifisme realista». En la traducció de Terenci, el llibre es diu El crit de la consciència.
Un
dels temes que es considera més ingenu i utòpic és, precisament, els de l'amor
als enemics. La noviolència requereix la consciència que opressors i oprimits
estan atrapats mútuament en unes relacions violentes que cal trencar. El mètode
noviolent pretén alliberar les dues parts: Ajuda els negres a adquirir la
llibertat i allibera els blancs del racisme.
En
un sermó recollit en el llibre, La força
d'estimar, reconeix que és difícil de posar-ho en pràctica: com estimar a
qui tenen insídies contra nosaltres? Nietzsche deia que era la moral dels dèbils,
no dels forts i valerosos. Serà un
idealisme poc pràctic de Jesús?
Com
que hui és dia de manifestos i celebracions, no faré una reflexió argumentada.
Podem fer-la en una altra ocasió si voleu. Deixeu-me acabar només amb uns
flaixos de llum que resumeixen el que, per ara, estic treballant sobre el tema
de l'amor a l'enemic:
1. S'expressa negativament,
negant-se a fer el contrari a l'amor: no volem humiliar, insultar, ni
venjar-nos de qui es consideren els nostres enemics.
2. Positivament
serà un esforç per comprendre i respectar l'enemic, però no de simpatia. Els qui
fan accions violentes, sincerament, no ens cauen simpàtics. S'estima la
persona, es detesten les accions violentes.
3. No volem imitar
la seua violència. El principi de l'acció noviolenta és no deixar-se
atrapar per l'espiral de la violència sense fi. Això vol dir parar l'altra
galta: no deixar-se sotmetre per la
violència.
4. Es trenca tota
simetria, tota reciprocitat, tota imitació. La violència és recíproca, la
noviolència trenca aquesta reciprocitat.
5. No es deshumanitzarà
mai l'enemic, no se li traurà mai la seua dignitat d'ésser humà.
6. L'altre sempre
serà ésser humà encara que no em caiga simpàtic, ni li tinga afecte.
7. Sempre serà un
fi en sí mateix, mai un mitjà cosificat sense dignitat.
8. L'amor noviolent
a l'enemic, substituiria la reciprocitat imitativa de la violència, primer per la
reciprocitat igualitària de la justícia, i després la coronaria amb la
gratuïtat de l'àgape.
9. No és només amar
al proïsme proper, a l'amic, qui ens
estima i odiar l'enemic, qui fa
accions injustes. Això també ho fan els publicans i els gentils. La novetat
consisteix a estimar també els enemics. Ja hem vist que això no implica
simpatia, ni afecte, i trenca la reciprocitat imitativa de la violència. Mai
farem la violència que les seues accions violentes fan.
10. Encara més lluny, el bon samarità, el proïsme, ja no és només el
proper, sinó que s'universalitza. Proïsme serà tot aquell a qui ens apropem amb
misericòrdia, perquè s'ens «rebolica el cos, el ventre, els budells» quan veiem
el seu sofriment. El verb oposat és encolerir-se, enrabiar-se, que és el que li
va passar al germà del fill pròdig perquè li tenia cels a l'altre germà. En
comptes de «veure i passar de llarg» com fan el sacerdot i el levita, és
«veure, sentir-se identificat i ajudar».
Entre
els tipus d'amor hi ha l'eros que
implica desig, la philia que és
l'amistat recíproca, i l'àgape on
entraria l'amor als enemics: ni els desitgem, ni volem ser els seus amics, però
per gratuïtat noviolenta, busquem la transformació social de les violències.
Seria una dimensió política de l'amor: fer les coses d'una altra manera.
Fem
entre tots i totes una Vall diferent i diversa, fent les paus per mitjans
noviolents. Com diu Llorenç Vidal: «rebels a tota dogmàtica, i no
passius, com la gent domesticada i fanàtica».
