Aquest cap de setmana
hem gaudit d’un viatge extraordinari a HORTA DE SANT JOAN ( Tarragona) i hem
aprés a estimar els paisatges i la gent de les Terres Altes.
El dissabte un grup
de vint-i-sis persones pujàrem a Horta on ens esperaven Ester i Vicent Ramon,
ella filla d’Horta i veïna de la Vall d’Uixó des que va conèixer Vicent Ramon.
Ara passen temporades llargues de l’estiu i alguns caps de setmana a aquest
poble del qual són membres actius.
Ens partírem en dos
grups : un grup va fer una ruta més senzilla, però molt bonica pels Estrets;
l’altre, els més agosarats, vàrem pujar a les roques de Benet. Les roques de
Benet són un dels cims més emblemàtics de Catalunya, amb més de mil
metres d’altura, estan situades al cor del Parc Natural dels Ports L’ascensió és dura en alguns punts, però paga
la pena; des del cim, a 1017 m,
gaudim d’una visió a vol d’ocell fantàstica de tota la plana que tenim al
davant i de les muntanyes que l’envolten. La baixada és fa un poc complicada
perquè no està ben senyalitzada i sofrim algunes relliscades i caigudes que
afortunadament no provoquen greus danys.
Arribem a la zona recreativa de la Franqueta on ens espera
l’altre grup i dinem.
Després de dinar visitem el mas de Quiquet, lloc especial on
va romandre durant un temps a la seua joventut Picasso per recuperar-se d’una
malaltia i on va fer molts apunts i dibuixos.
Visitem després la Marbrera, per veure com s’extreia el
marbre fins 1990 , aquest no era un marbre autèntic ja que era una roca
sedimentària i no metamòrfica.
Tot seguit anem al convent de Sant Salvador, lloc emblemàtic
per als habitants d’Horta, Ester treu la clau i podem visitar l’església, el
claustre i algunes dependències o n podem veure alguna pintura de Picasso que
representa aquest lloc.
Situats a l’hostal Barceló, ja al poble i després d’una bona
dutxa, ens integrem a la festa de la costa, seguint els gegants, fent-nos el
vermut a la plaça o participant a la sardinada ( em va semblar fantàstic tot un
poble reunit al voltant d’un tros de pa amb una sardina de bota torrada i un
traguet de vi )
Però nosaltres hem de seguir, ens en anem a Arnes per a la “cata”
de vins, ens espera Helena a la seua botiga on provem cinc vins ( dos blancs,
un rosat i dos negres) acompanyats de diferents tapes. Com que hi ha bona gana,
arrasem amb tot el que ens ha preparat i ens bevem tot el que ens treu a la
taula. A mesura que avança la nit l’alegria s’estén i les ganes de gresca. Ens
acomiadem i fem un volt pel poble que té
una plaça molt bonica, on es troben l’Ajuntament i l’església. Tornem a
l’hostal, però la majoria continuen la festa a la plaça ballant amb la gent del
poble fins a altes hores de la nit.
El diumenge comencem prenent forces a l’esmorzar. Després fem
un volt pel poble , tornem a la plaça ara de dia on Ester ens explica coses de
la història i els edificis més emblemàtics. Tenim una visita programada a
l’Ecomuseu dels Ports on gaudim de dos audiovisuals, un d’història i l’altre
dels paisatges, oficis i la vida als masos de la zona.
Tornem a l’església per contemplar-la per dins, un temple
d’estil gòtic pur, sense decoracions sumptuoses, situat per davall del nivell
del carrer, amb un cor elevat molt curiós, pintures restaurades i un campanar
en forma d’espadanya sobre la façana.
Recorrem els carrers del poble fins arribar al museu Picasso.
Allí la guia ens explica el que es pot contemplar en les tres sales: a la
primer planta els dibuixos que va pintar a Horta durant la seua primera estada
de joventut amb el seu amic Manuel Pallarès al mas de Quiquet; a la segona planta les
pintures ( sempre còpies) de la segona etapa en que Picasso va romandre a Horta
a l’hostal del Trompet amb la seua estimada; a la planta baixa frases i records
de les seues estades. Hem aprés un poc més de Picasso.
Ara toca el vermut, és l’hora i aquí ho fa tothom.
Després dinem al restaurant de ca Miralles copiosament.
Encara farem una passejada per contemplar lo Parot, olivera
mil·lenària situada a prop del poble. La denominació popular de Lo
Parot li ha estat donada per les seves dimensions i l'edat, que l'han
fet considerar com el pare de totes les oliveres. La tradició li atribueix dos
mil anys i la varietat, desconeguda avui dia, justifica la creença d'una edat
mil·lenària. Cap hortolà l'ha vist mai créixer, però això sí, any rere any, li
repleguen les olives.
Ara toca acomiadar-nos dels nostres amfitrions, Ester i
Vicent Ramon, i del poble. Ha estat un plaer poder passar aquí un cap de
setmana.
