UNA VISITA ALS DEPÒSITS DE SEGARRA

Avui l’associació de Dones Clara Campoamor i la Vall Verda

han realitzat una marxa per a visitar una part del patrimoni abandonat de les nostres terres, es tracta dels antics dipòsits de Segarra. Encara que el dia era xafogós i no hem trobat cap ombra on refugiar-nos del sol, un grup nombrós de caminadors i caminadores disposats a aprendre, hem recorregut el camí València, el polígon industrial , el camí de la Miranda i el dels dipòsits de Segarra. Crec que ha pagat la pena l’hora llarga de marxa per contemplar la construcció i les vistes des d’aquest paratge, a més de les explicacions que ens ha aportat el senyor Lázaro Ferrer que durant més de trenta anys va treballar en aquestes instal·lacions encarregant-se de controlar els motors i l’entrada i l’eixida de l’aigua al dipòsit.

El dipòsit de Segarra és una construcció dels anys quaranta necessària per a l’empresa Segarra ja que abastirà d’aigua la fàbrica, aigua imprescindible per a la secció d’adobaments ( curtits) .

Segons la informació trobada a les revistes de “ESCUELA DE APRENDICES” en febrer de 1943 apareix el projecte d’elevació i conducció de les aigües des de 6 quilòmetres de distància, elevant-les  a 150m  des del pou situat al terme de La Llosa en terres de propietat de la família Segarra adquirides en 1941. En aquesta revista apareix el plànol on s’indiquen la casa de màquines, les vàlvules de reducció de pressió, el dipòsit i la conducció fins la fàbrica travessant la carretera de Xilxes. Aquest projecte donarà solució a un greu problema que l’empresa intentava solucionar des de feia uns anys realitzant perforacions en llocs més propers a la factoria, però amb escassos resultats.

En la revista de març de 1944 apareix un article de J. Viruela on es parla dels treballs que des de fa un any estan realitzant-se per portar l’aigua des del pou de la Llosa a la fàbrica . En primer lloc la construcció d’una pista per a poder arribar els carros i els camions fins a 120m d’altitud sobre el que s’elevarà el dipòsit. En estar la pista acabada, començarà la construcció d’un embassament de 60 x 25 x 5 m . Es feu un estudi del problema d’elevació de l’aigua fins el dipòsit esmortint la pressió mitjançant un sistema de vàlvules especials i el de la conducció que havia de transportar-la. Arriben 2500 litres per minut a la fàbrica i a les primeres vivendes construïdes ( 100). També hi ha el projecte de convertir 6000 fanecades de secà en regadiu.

En la revista de novembre de 1945 apareix un reportatge fotogràfic de la construcció del dipòsit acompanyat d’un article on s’explica la necessitat de l’aigua per a la secció de “curtits” de la fàbrica indicant les dades de l’embassament:

Mesures: 60m de llarg, 30 d’ample, 2,5 d’espessor per 4m d’altura .

Parets de ciment i pedra

Capacitat de set milions i mig de litres.

Cabdal del manantial:  10.000 litres per minut

Despeses:

Preu de l’embassament 900.000 ptes.

Es van construir dues pistes per a unir el manantial amb el dipòsit (200.000 ptes)

La maquinària va costar 500.000 ptes

Conducció o canalització a la fàbrica (1.125.000 ptes)

Dos potents electros de 125 HP i 170 HP que impulsen l’aigua a les bombes. També funciona un Diesel per a regar les zones de cultiu.

A més de les dades trobades en les revistes mencionades, hem tingut,com ja hem dit abans, un guia d’excepció, que ens ha mostrat allò que nosaltres no sabíem.

Lázaro ens ha explicat que va haver fins a sis pous per a obtindre aigua, cada vegada les perforacions eren més profundes per a aconseguir el líquid desitjable.  El seu treball, en torns de dotze hores,era controlar els pous per a que l’aigua pujara al dipòsit , controlar l’entrada a l’embassament , el nivell i l’eixida de l’aigua fins a la fàbrica.

La construcció consta de l’embassament del que ja hem parlat i al damunt una edificació amb una sala rectangular decorada amb un sòcol de taulellets  , uns lavabos i una cuina. Des dels grans finestrals de la sala i la cuina es pot veure l’aigua de l’embassament a sota.

Al voltant del dipòsit hi ha uns jardins amb pèrgoles amb bancs de taulellets decorats. Avui l’arbre que més abunda és el lledoner, però a l’època hi havia tarongers de taronja navelate que es dedicava exclusivament a oferir-la com obsequi als personatges polítics de l’època. També hi ha una zona del jardí amb una taula semicircular, una font, uns armaris i un banc on , segons ens han explicat Lázaro i la seua senyora menjava el servei de la casa.

En aquest paratge es van celebrar festes de la família Segarra. Ens parlaven els nostres guies d’una boda i d’alguns passets que van ocórrer en alguna d’aquestes celebracions.

   Actualment es troba en un estat deplorable, totalment abandonat després de l’expropiació de la fàbrica i pertany a patrimoni de l’Estat. Creiem que algú se’n devia fer càrrec de custodiar-lo almenys del vandalisme.