DONES DE PAPER

Com cada any, el mes de febrer, la nostra associació presenta una exposició de pintura, ceràmica o escultura on l’artista és sempre una dona, per tal de donar a conèixer les dones en l’àmbit de les arts.
Enguany l’artista és MARIA LLIDÓ i ens ha presentat la seua obra basada en el poemari de JOSEP LLUIS ABAD “Les meues dones”.
Maria, abans de veure l'exposició, ens ha explicat tot el procés que li ha suposat la seua creació, però no sols això, també ens ha contat la seua relació amb la pintura, amb l'art i també ens ha parlat de relacions, d’identitats, d’acceptacions de realitats diverses. ha estat una xarrada intensa, que ens ha deixat elements sobre els que reflexionar pausadament.

Maria Llidó Vicent és professora de dibuix, o més aviat, d’educació plàstica i visual. Intenta, doncs, aprendre a veure i no pot estar-se de compartir allò que veu, és així com es pregunta de vegades per la proximitat i les distàncies. L’interès per aquesta qüestió fa que intente també respirar el món sencer mitjançant xicotetes dosis d’aire, motiu pel qual ha provat, tanmateix, d’escoltar i emetre alguns sons i silencis. El ritme de la respiració és pregunta i resposta al paisatge, els llibres i les persones, i és el magma on s’inicià l’aventura dels dibuixos que acompanyen els poemes de Josep Lluís Abad i Bueno, el resultat dels quals ha estat el traçat d’un mapa d’identitats, dispersions i convergències. Aquesta és la cartografia d’un lloc potser habitat i habitable des d’on un bon dia començaren a arribar les veus d’algunes dones.

L'obra de Maria Llidó hem dit que està basada en el poemari "Les meues dones", de Josep Lluís Abad i Bueno. Josep Lluís és aprenent de poeta i professor de filosofia. Ha escrit uns pocs llibres sobre l’amor, cavalls, aritmètica i els diferents mons de la bellesa en la moda, la metamorfosi de certes papallones i la lluminositat de les transparències.
En qualsevol paper pot enviar-te felicitacions o dibuixar-te una postal.
Dispers i entotsolat diu que certs llibres li han escrit la Vida.
Creu sincerament en el poder salvífic de les paraules i s’engronsa en elles oblidant dies, hores i minuts. Admira els rellotges mecànics per aqueixa mena d’ocult romanticisme inscrit en les seues estructures. Voldria que tot fóra un regal, però encara somia tant despert com dormit, i pot distingir-ho.
Habita sempre a Aín. I també als núvols. Si les xarxes informàtiques s’esborraren o col·lapsaren ocuparia les darreres energies fins esvair-se a enlairar milotxes.
De vegades rellegeix algun text propi i cada vegada més gaudeix, creu, escolta i s’estima les paraules dels companys. És conscient que, al capdavall, tan sols hi ha una veu que ens dóna vida: perenne, en ella, raja la felicitat.
Dama blanca que enamora la poesia