KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO

La pel·lícula que hem programat aquest mes és la història basada en la història real de Victòria Subirana (1959), una catalana que va descobrir que la seva feina era molt més útil en un país sense alfabetitzar.

Laia, una jove mestra catalana es trasllada a Katmandú a principi dels anys 90, com a voluntària en una escola local. Descobreix una pobresa extrema i un panorama educatiu desolador que, a més, exclou els més necessitats. Després de casar-se per legalitzar la seva situació, s’embarca en un ambiciós projecte educatiu als barris de barraques de la ciutat, adonant-se que li cal ajuda per fer-lo realitat. Al mateix temps, de forma inesperada, s’enamora del seu marit. Amb la seva amiga i jove mestra Sharmila, la Laia emprèn un nou projecte que l’allunyarà del seu company, però que l’unirà per sempre a Sharmila i a la petita Kushila en un viatge personal que l’endinsarà cap a la societat nepalesa i també, cap al fons de si mateixa.

VISITA A LA VILAVELLA

Eixim en cotxe cap a La Vilavella, on ens espera la guia.
Ja reagrupats, comencem a caminar pels carrers del poble, després de senda, pista i moltes escales, arribem a les trinxeres.
La vista és espectacular: tota La Plana amb la mar al fons.
Recobrem l’alè!
Entre el que anem veient i les explicacions de la guia ens fem una idea de la tragèdia que allí es va viure.
Trinxeres, nius d’ametralladores...com recordatori a tots els que hi van participar, hi ha una pedra amb una inscripció.
Continuem caminant cap a la mina Maria Fernanda, una de les explotacions mineres que hi hagué a la població.
Aprofitem l’explanada per fer un mosset.
Ací es poden visitar les restes d’antics edificis, magatzem, oficines, vestuaris, carregadors de mineral i l’entrada a les diverses galeries.
Aquest espai ha estat recuperat i posat en valor com homenatge als miners que hi van treballar tant durament.
Reprenem el camí, ara de baixada cap al poble.
Continuem amb la visita als museus, l’ermita de Sant Sebastià, els carrers estrets i sinuosos, que la proximitat a la muntanya permet.
Acabem la ruta a la part baixa de la població, acomiadant-nos de la guia i agraint-li l’atenció i la informació i emplaçant a tothom per a la propera eixida.

TALLER DE CUINA INTERCULTURAL

Aquesta vegada Maribel ens ha ajudat a preparar una recepta salada:

DONES DE PAPER

Com cada any, el mes de febrer, la nostra associació presenta una exposició de pintura, ceràmica o escultura on l’artista és sempre una dona, per tal de donar a conèixer les dones en l’àmbit de les arts.
Enguany l’artista és MARIA LLIDÓ i ens ha presentat la seua obra basada en el poemari de JOSEP LLUIS ABAD “Les meues dones”.
Maria, abans de veure l'exposició, ens ha explicat tot el procés que li ha suposat la seua creació, però no sols això, també ens ha contat la seua relació amb la pintura, amb l'art i també ens ha parlat de relacions, d’identitats, d’acceptacions de realitats diverses. ha estat una xarrada intensa, que ens ha deixat elements sobre els que reflexionar pausadament.

Maria Llidó Vicent és professora de dibuix, o més aviat, d’educació plàstica i visual. Intenta, doncs, aprendre a veure i no pot estar-se de compartir allò que veu, és així com es pregunta de vegades per la proximitat i les distàncies. L’interès per aquesta qüestió fa que intente també respirar el món sencer mitjançant xicotetes dosis d’aire, motiu pel qual ha provat, tanmateix, d’escoltar i emetre alguns sons i silencis. El ritme de la respiració és pregunta i resposta al paisatge, els llibres i les persones, i és el magma on s’inicià l’aventura dels dibuixos que acompanyen els poemes de Josep Lluís Abad i Bueno, el resultat dels quals ha estat el traçat d’un mapa d’identitats, dispersions i convergències. Aquesta és la cartografia d’un lloc potser habitat i habitable des d’on un bon dia començaren a arribar les veus d’algunes dones.

L'obra de Maria Llidó hem dit que està basada en el poemari "Les meues dones", de Josep Lluís Abad i Bueno. Josep Lluís és aprenent de poeta i professor de filosofia. Ha escrit uns pocs llibres sobre l’amor, cavalls, aritmètica i els diferents mons de la bellesa en la moda, la metamorfosi de certes papallones i la lluminositat de les transparències.
En qualsevol paper pot enviar-te felicitacions o dibuixar-te una postal.
Dispers i entotsolat diu que certs llibres li han escrit la Vida.
Creu sincerament en el poder salvífic de les paraules i s’engronsa en elles oblidant dies, hores i minuts. Admira els rellotges mecànics per aqueixa mena d’ocult romanticisme inscrit en les seues estructures. Voldria que tot fóra un regal, però encara somia tant despert com dormit, i pot distingir-ho.
Habita sempre a Aín. I també als núvols. Si les xarxes informàtiques s’esborraren o col·lapsaren ocuparia les darreres energies fins esvair-se a enlairar milotxes.
De vegades rellegeix algun text propi i cada vegada més gaudeix, creu, escolta i s’estima les paraules dels companys. És conscient que, al capdavall, tan sols hi ha una veu que ens dóna vida: perenne, en ella, raja la felicitat.
Dama blanca que enamora la poesia

EXPOSICIÓ: DONES DE PAPER