016
Servicio telefónico de información y asesoramiento jurídico en materia de violencia de género.
25 feb 2016
IDA
- Título original
- Ida (Sister of Mercy)
- Año
- 2013
- Duración
- 80 min.
- País
Polonia- Director
- Pawel Pawlikowski
- Guión
- Pawel Pawlikowski, Rebecca Lenkiewicz
- Música
- Kristian Selin Eidnes Andersen
- Fotografía
- Lukasz Zal, Ryszard Lenczewski (B&W)
- Reparto
- Agata Kulesza, Agata Trzebuchowska, Joanna Kulig, Dawid Ogrodnik, Jerzy Trela,Adam Szyszkowski, Artur Janusiak, Halina Skoczynska, Mariusz Jakus
- Productora
- Coproducción Polonia-Italia-Dinamarca; Opus Film / Phoenix Film
- Género
- Drama | Años 60. Religión. Familia. Nazismo
- Sinopsis
- Polonia, 1960. Anna (Agata Trzebuchowska), una novicia huérfana que está a punto de hacerse monja, descubre que tiene un pariente vivo: una hermana de su madre que no quiso hacerse cargo de ella de niña. La madre superiora obliga a Anna a visitarla antes de tomar los hábitos. La tía, una juez desencantada y alcohólica, cuenta a su sobrina que su verdadero nombre es Ida Lebenstein, que es judía y que el trágico destino de su familia se remonta a la terrible época de la ocupación nazi. (FILMAFFINITY)
- Premios
21 feb 2016
MINES DE LA NEVERA DE FONDEGUILLA
El
diumenge 21 de febrer, l'Associació Dones Clara Campoamor i La Vall
Verda realitzàrem una eixida a Fondeguilla per observar les restes de
les mines que es conserven. Vicent Carreras va preparar una ruta molt completa
pel terme del seu poble i Manolo Almela ens il·lustrà amb explicacions sobre
les sureres i el mineral.
Ens vam
reunir unes quaranta persones amb moltes ganes d'aprendre i conéixer el nostre
entorn. Començàrem pels barranc de les vinyes on poguérem admirar unes
sureres monumentals. Més endavant veiérem les restes dels forns on s'extreia el
mercuri, instal·lacions que aprofitaven el mineral (cinabri) que
s'extreia de les mines dels voltants per a obtindre'l. El mineral d'aquesta
zona era molt pobre en mercuri. El treball amb el mercuri degué ser molt
perillós per a la salut dels treballadors.
Continuem
ascendint, ara ja estem més alts que Castro, fins a les antenes. Pel camí podem
observar una d'aquestes explotacions mineres i la boca d'una d'aquestes
mines.
Dalt,
amb unes vistes espectaculars per tots els costats, esmorzàrem i poguérem
observar les restes de construccions militars, trinxeres, de la guerra
civil.
Ja al
terme de Chóvar tornem a vore uns altres forns ( los hornos viejos) molt
millor conservats, on també es produia el mercuri pel mateix procediment,
calfant el cinabri en uns forns, on es fundia i evaporava amb facilitat i
passava a unes altres casetes on es recollia. Des d'ací es pot contemplar el
barranc d'Ajuez.
Després
agafem la senda que ens porta a la nevera de Castro , construcció
molt ben conservada i visitada per tots els senderistes del País Valencià, de
fet ens vam trobar allí amb la gent del Centre Excursionista de València. Allí
Vicent ens explica el procés que s'utilitzava per conservar la neu a l'hivern.
Mentre ens fa l'explicació tots estem pensant en la dificultat de baixar la neu
des d'aquest indret per la nit, perquè la neu es conserve millor, fins arribar
als pobles dels voltants, a més pensem que nevaria més que ara. Deduïm que
aquesta era una economia que aprofitava tots els recursos que tenia al seua
abast, tant les explotacions mineres com el negoci de la neu.
Ara ja
baixem fins on hem deixat els cotxes, la baixada es fa un poc llarga i el camí
és pedregós i relliscós per la terra i pedres soltes.
La ruta ha estat molt llarga, més de 14
Km, però hem gaudit d'un dia clar i assolellat, encara que amb alguns incidents
que ja hem oblidat.
16 feb 2016
EDUCAR EN IGUALTAT
Com tots els anys, la fundació ISONOMIA recorre les escoles per ajudar els/les mestres a formar l'alumnat en igualtat. Mitjançant un joc semblant a l'oca (IGUALTAT EN RUTA) els xiquests/es van aprenent les "mentires" sobre les diferències entre sexes i les coses que han de fer per fomentar la igualtat, la cooperació i el respecte entre xiquets/es, homes/dones.
2 feb 2016
VICENT MARTINEZ GUZMÁN: MANIFEST PER LA PAU
Vicent Martinez Guzmán va ser l'encarregat d'obrir l'acte que el dia 30 de gener la nostra associació organitzà, conjuntament amb el Casal Jaume I, per celebrar el dia de la PAU. Vos deixem el seu manifest perquè pugeu llegir-lo amb calma i reflexionar.
Dia
escolar de la Pau i la Noviolència
La Vall
d'Uixó 30 de gener de 2016
Vicent
Martínez Guzmán
Sabeu
que el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau el va fundar l'any 1964, en plena
dictadura, el mestre i inspector mallorquí d'educació, Llorenç Vidal,
coincidint amb l'aniversari de la mort de Gandhi.
Era
també poeta i, tot i que va ser inspector en diferents part de l'Estat espanyol,
sobretot a Cadis, també ha escrit poemes en la nostra llengua, enyorant Mallorca,
com ara aquest sonet:
Ben íntim s'ha fet mon cant
lluny de la terra nativa.
Ma veu s'ha tornada esquiva
i solitari el meu plant.
Mentre faig camí endavant,
bella llàntia votiva,
la materna llengua viva
conserv com quan era infant.
Rebel a tota dogmàtica
i no passiu, com la gent
domesticada i fanàtica,
trec vigor del pensament
i, amb una força selvàtica,
som mallorquí independent.
http://www.foro-ciudad.com/islas-baleares/palma-de-mallorca/mensaje-43418.html
[Accés 25-01-2016].
Va ser pioner en l'ús de l'estructura
poètica japonesa Haiku, en la nostra llengua i així defineix el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau:
Petita
flama
que
encén, cada any que arriba,
milers
de torxes.
http://denip.webcindario.com/denip.spanish.html
També sabeu que noviolència ja ho escrivim
com una paraula sense guió per traduir la paraula usada per Gandhi: ahimsa. El prefix «a»
com en grec o llatí és privatiu que nega el lexema himsa. Aquest és una forma verbal desiderativa del verb ham que vol dir danyar, fer mal. Per
tant, voldria dir, no només no fer mal, sinó ni desitjar-ho.
Ens acostumem a viure el camí de la nostra
vida cap a la veritat, Satyagraha, la
força de la veritat, aferrar-se a la veritat, la perseverança en l'acció
política noviolenta, de tal manera que en els hàbits que anem adquirint podem
arribar, no només a no fer mal, sinó ni a desitjar-ho. Com l'expressió vallera «no vull mal per a ningú». Morfològicament i etimològicament, la
paraula d'arrel llatina que més se semblaria seria «innocència». També té un prefix privatiu que és «in»
i el verb nocere en llatí que, vol
dir, precisament, danyar, fer mal. Etimològicament ser innocent, vol dir no fer
mal, no danyar. Malauradament ha perdut la força etimològica inicial, i
l'interpretem com a ingenu.
Desgraciadament, açò de fer les paus i la
noviolència encara s'interpreta majoritàriament com innocència, en el sentit
d'ingenuïtat i fins i tot d'utopia. Malgrat tot fa més de 20 anys que venim
treballant per subvertir aquesta visió i proposar, amb Luther King, que
necessitem fer les paus de manera noviolenta com un compromís per la
supervivència, no només dels éssers humans, sinó de tots els éssers vius i tota
la naturalesa.
Vinc
actualitzant la bibliografia internacional sobre Luther King. L'Institut Català
Internacional de la Pau, que dirigeix la vallera Tica Font, va a reeditar la
traducció que Terenci Moix va fer de The
trumpet of Conscience, i estic escrivint l'estudi inicial per publicar-lo.
Actualitzant el pensament de King, aprenem que no hi ha prou amb «crides
ètiques», sinó que cal la pressió coactiva per aconseguir el canvi social. No és
la raó, sinó el poder el que determina la política. «El poder continua
explotant la debilitat fins que és desafiat per un poder compensatori». Es necessita
un «poder constructiu» al qual va dedicar la seva vida. Per això diu que
proposa un «pacifisme realista». En la traducció de Terenci, el llibre es diu El crit de la consciència.
Un
dels temes que es considera més ingenu i utòpic és, precisament, els de l'amor
als enemics. La noviolència requereix la consciència que opressors i oprimits
estan atrapats mútuament en unes relacions violentes que cal trencar. El mètode
noviolent pretén alliberar les dues parts: Ajuda els negres a adquirir la
llibertat i allibera els blancs del racisme.
En
un sermó recollit en el llibre, La força
d'estimar, reconeix que és difícil de posar-ho en pràctica: com estimar a
qui tenen insídies contra nosaltres? Nietzsche deia que era la moral dels dèbils,
no dels forts i valerosos. Serà un
idealisme poc pràctic de Jesús?
Com
que hui és dia de manifestos i celebracions, no faré una reflexió argumentada.
Podem fer-la en una altra ocasió si voleu. Deixeu-me acabar només amb uns
flaixos de llum que resumeixen el que, per ara, estic treballant sobre el tema
de l'amor a l'enemic:
1. S'expressa negativament,
negant-se a fer el contrari a l'amor: no volem humiliar, insultar, ni
venjar-nos de qui es consideren els nostres enemics.
2. Positivament
serà un esforç per comprendre i respectar l'enemic, però no de simpatia. Els qui
fan accions violentes, sincerament, no ens cauen simpàtics. S'estima la
persona, es detesten les accions violentes.
3. No volem imitar
la seua violència. El principi de l'acció noviolenta és no deixar-se
atrapar per l'espiral de la violència sense fi. Això vol dir parar l'altra
galta: no deixar-se sotmetre per la
violència.
4. Es trenca tota
simetria, tota reciprocitat, tota imitació. La violència és recíproca, la
noviolència trenca aquesta reciprocitat.
5. No es deshumanitzarà
mai l'enemic, no se li traurà mai la seua dignitat d'ésser humà.
6. L'altre sempre
serà ésser humà encara que no em caiga simpàtic, ni li tinga afecte.
7. Sempre serà un
fi en sí mateix, mai un mitjà cosificat sense dignitat.
8. L'amor noviolent
a l'enemic, substituiria la reciprocitat imitativa de la violència, primer per la
reciprocitat igualitària de la justícia, i després la coronaria amb la
gratuïtat de l'àgape.
9. No és només amar
al proïsme proper, a l'amic, qui ens
estima i odiar l'enemic, qui fa
accions injustes. Això també ho fan els publicans i els gentils. La novetat
consisteix a estimar també els enemics. Ja hem vist que això no implica
simpatia, ni afecte, i trenca la reciprocitat imitativa de la violència. Mai
farem la violència que les seues accions violentes fan.
10. Encara més lluny, el bon samarità, el proïsme, ja no és només el
proper, sinó que s'universalitza. Proïsme serà tot aquell a qui ens apropem amb
misericòrdia, perquè s'ens «rebolica el cos, el ventre, els budells» quan veiem
el seu sofriment. El verb oposat és encolerir-se, enrabiar-se, que és el que li
va passar al germà del fill pròdig perquè li tenia cels a l'altre germà. En
comptes de «veure i passar de llarg» com fan el sacerdot i el levita, és
«veure, sentir-se identificat i ajudar».
Entre
els tipus d'amor hi ha l'eros que
implica desig, la philia que és
l'amistat recíproca, i l'àgape on
entraria l'amor als enemics: ni els desitgem, ni volem ser els seus amics, però
per gratuïtat noviolenta, busquem la transformació social de les violències.
Seria una dimensió política de l'amor: fer les coses d'una altra manera.
Fem
entre tots i totes una Vall diferent i diversa, fent les paus per mitjans
noviolents. Com diu Llorenç Vidal: «rebels a tota dogmàtica, i no
passius, com la gent domesticada i fanàtica».
REFLEXIONS IMPROVISADES SOBRE UNA GUERRA SUBTIL
Vos deixem l'escrit que Vicent Rebollar ens va regalar a l'acte que el dia 30, la nostra associació organitzà conjuntament amb el Casal Jaume I per celebrar el dia de la PAU
REFLEXIONS
IMPROVISADES SOBRE UNA GUERRA SUBTIL.
Els
deus grecs, els d’un pagà com jo, tenien la capacitat de canviar de forma per a
assolir els seus desitjos i voluntats, per tal de satisfer una passió amb una
forma diferent de la seva i així obtindré el que volien mitjançant l’engany que
els permetia el seu poder.
També
un filòsof com Nietzsche ens advertia fa més d’un segle sobre el perill de les
mitges veritats, molt més nocives que la mentida, doncs la seva naturalesa indefinida
i la seva capacitat de crear una falsa aparença ens fa defensar-les com a
veritats autèntiques i mostrar-nos fonamentalistes davant les persones que les
qüestionen.
Finalment
el sociòleg Zygmunt Bauman ens ha descrit els temps actuals com els de la
modernitat liquida, és a dir aquella època que havent superat l’anterior no sap
trobar unes referències sòlides, mutant aquelles idees-força dels temps
anteriors en altres que malgrat tindre una aparença diferent segueixen complint
la seva missió.
Jo
sostinc que la guerra habita entre nosaltres, en la nostra societat, i que es
mostra d’una forma diferent tal com feien els deus antics, que ha sigut capaç
de ocultar-se en un terreny intermedi que ens dificulta la seva identificació i
que ja no sols l’observem com a quelcom sòlid sinó que també ha adoptat una
forma líquida per tal d’aplegar a llocs on abans no es manifestava.
Esta
reflexió meva no vol negar que la guerra encara es mostra amb la seva aparença
tradicional amb armes, sang i danys físics sinó que mutant, per assolir els
seus obscurs objectius, habita entre nosaltres de forma subtil, més astuta,
oculta però present, complint la seva funció i erosionant, dia a dia, la nostra
societat.
La
primera damnificada d’eixa guerra subtil que habita entre nosaltres, com passa
en totes les guerres, és la veritat. Penseu per un moment com podem saber el
que és cert dins de tota esta teranyina d’informacions interessades que
circulen entre nosaltres. Qui sap on esta la informació certa i on la que ens
menteix? Qui ens pot assegurar que baix l’aparença de dogma no habita una
proposició interessada? Qui pot trencar els murs dels tòpics mil vegades
repetits i que impossibiliten qualsevol altra consideració sobre els temes que
ens afecten?
La
segona damnificada és la diferència. La uniformitzatzació que patim actualment
no s’ha donat mai abans. Les guerres no toleren als diferents i intenten
fulminar qualsevol mostra d’heterodòxia. Avui la dictadura del pensament únic
és molt més contundent, doncs malgrat que pareix que podem formular qualsevol
idea, la repercussió de les que són diferents és nul·la i la voluntat
d’eixir-se’n del discurs oficial és fagocitada com un element més d’eixe
discurs.
La
tercera damnificada és la capacitat de les persones. Al món del treball no són
necessàries persones que sàpiguen fer la seva feina el millor possible. Avui en
dia la dictadura de la imatge s’imposa a les mateixes necessitats excloent a
tots aquells que dominen l’àmbit en que es mouen. Vivim en un món on no caben,
per exemple, els artesans, on l’edat determina la possibilitat de trobar un
treball i on importa més la imatge d’un polític que la seva capacitat per
ajudar a crear una societat millor.
La
quarta damnificada és la joventut, els nous desterrats, les persones destinades
a suportar un exili econòmic que els obliga a eixir del seu lloc de residència
per l’acció d’una força imparable que els fa veure que allí ja no poden viure i
que la seva continuïtat passa per fugir d’un lloc en el que ja no tenen cabuda.
La
cinquena damnificada és la memòria, eina prohibida durant la guerra, on la
necessitat de sobreviure fa oblidar el drama que ha passat el dia anterior. La
nostra societat passa per les tragèdies que l’afecten amb una barreja de
correcció política i exaltació mediàtica que fa que tot allò que colpeix a les
persones de forma aclaparadora tinga una vigència temporal limitada caient
després en el oblit, doncs la nostra consciència no és capaç d’assimilar un mal
antic i, immediatament, ja està esperant el nou mal que serà molt més mediàtic
i espectacular.
La
sisena damnificada és la igualtat. En les guerres s’observa que malgrat que la
mort acaba afectant-nos a tots no ho fa de la mateixa manera i n’hi ha persones
que tenen més recursos per escapar de la mort i altres que reuneixen les
condicions per quedar atrapades per ella. Avui en dia podem observar que les
diferències es van engrandint, mostrant individus cada vegada més allunyats
respecte a les garanties i salvaguardes per tindre una vida digna.
I
la setena damnificada és la consciència, les persones que pateixen la guerra no
són conscients del seu patiment fins que no els han passat i ha finalitzat eixe
procés infernal. Durant la seva experiència bèl·lica la supervivència marca la
seva quotidianitat, eixe anhel els fa fugir de la reflexió sobre el seu propi
estat i sols quan es relaxa la necessitat de sobreviure, poden saber el nivell
de patiment que han experimentat i la degradació que ha tingut la humanitat durant
la guerra.
Segurament
jutjareu exagerades les meves reflexions, més pròpies d’una Cassandra local que
no d’algú que vol expressar un crit seré contra la guerra. Però la meva
percepció és que vivim immersos en eixa guerra subtil, doncs dia a dia veig la
derrota de la veritat, l’exclusió dels diferents, la marginalitat de les
persones amb capacitat, l’exili de la joventut, la pèrdua de la memòria, la
multiplicació de les desigualtats i la dictadura de la inconsciència. Donat
això, jo em pregunte: Es pot negar que vivim en una situació bèl·lica que
pretén instaurar una societat més ajustada als interessos particulars
d’individus malèfics que volen passar per damunt de les col·lectivitats? És que
tan inconscients ens hem tornat que tanquem els ulls per evitar una batalla que
s’està lliurant davant nostre?
La
guerra subtil viu entre nosaltres, la pau encara és possible, però per a
guanyar eixa pau fa falta primer reconèixer el rostre de l’enèmic, assumir el
seu repte i ser capaços de superar l’impuls dolent i aspirar al millor que pot
oferir la humanitat.
Desitge
que entre totes i tots vencem la guerra i guanyem la pau.
DIA DE LA PAU
El dissabte 30, al Casal Jaume I organitzàrem un acte per celebrar el dia de la Pau.
Començàrem amb un taller dirigit per Conxa Llombart, anomenat "Els colors de la Pau"
Vicent Martínez Guzman explicà quins han de sers els camins per aconseguir la PAU.
La directora del Museu de la Pau de La Vall, Lola Garcia Soriano ens explicà com va ser el seu funcionament, les seues activitats i la seua importància i repercusions mundials durant el temps que va funcionar.
Després hi hagué diverses actuacions: dramatitzacions, música, lectures...
Encarna tancà l'acte, agraint la participació i animant a continuar actes com aquest.
Poguérem gaudir d'una mostra d'obres que pertanyen al Museu de la Pau.
I per finalitzar, "una picaeta"...una vesprada rodona!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)