PREMI SANT VICENT 2024 AL COMPROMÍS CÍVIC

 Enguany s'ha entregat el premi Sant Vicent al Compromís Cívic a la nostra estimada companya Maria Masó: un premi ben merescut per tota la seua tasca amb la societat de la Vall.

ENHORABONA MARIA!!!!

CINEFÒRUM

 

EXPOSICIÓ: DONA I ESPORT

 

Esta vesprada hem  inaugurat l’exposició fotogràfica titulada “DONA I ESPORT” compartida amb el Col·lectiu F4.

Compartir un treball, un projecte, ens obliga a mirar amb altres ulls el que fem i ens permet projectar la nostra mirada violeta a qui comparteix amb nosaltres.

L’any passat férem la primera exposició conjunta amb el Col·lectiu F4 i si enguany hem repetit és perquè a les dues parts ens va agradar l’experiència.

Ara les dones ja sabem un poc més de fotografia i busquem els millors enquadres, una bona resolució i totes eixes coses que aprenguérem l’any passat. Estem segures que la gent del Col·lectiu també s’haurà posat les ulleres violeta a l’hora de fer les seues fotografies.

Dones i esport sembla un tema senzill i hem pogut triar entre moltíssimes fotografies on les dones apareixem fent esport, però sols cal posar-se eixes ulleres violeta per veure que la cosa no és tant senzilla.

Com en tants àmbits de la vida, les dones hem estat excloses de l’espot. Per fer un poc d’història cal recordar que quan allà per l’any 776 aC es celebraven els  primers Jocs Olímpics no estava permès que les dones participaren en cap esport ni tampoc que assistiren a veure la competició. Només les dones solteres hi podien anar, per a les dones casades era pena de mort.

A la ciutat d’Esparta, s’educava tant a nens com a nenes de la mateixa manera en educació física, però les nenes no competien ni lluitaven, només se’ls inculcava una bona forma física perquè així podrien donar a llum nens sans i forts per ser gladiadors. 

 L’any 1900, a París, es van celebrar els primer Jocs Olímpics en els quals la dona podia participar, però només en el golf i el tenis. I va ser Pierre de Coubertin, el fundador dels Jocs Olímpics moderns, qui va dir: “ Les dones només tenen una tasca, la de coronar el guanyador amb llorer”

 Quan han vingut els escolars a la casa d’Igualtat a que els expliquem “Qui són les dones del mural”, no es podien creure que l’any 1967,fa no res, a la marató de Boston, Kathrine Switzer, amb el dorsal 261 però amagant el seu nom, fora la primera dona a córrer una marató, una prova reservada als homes, amb dorsal. Mentre corria, un comissari de l’organització, la va intentar aturar cridant: “Sal de mi carrera y devuélveme el dorsal”,  però el seu xicot i altres corredors la van protegir i així va poder acabar la carrera i convertir-se en la primera dona a participar en una marató. 

 Afortunadament figures com la Katherine Switzer han anat obrint camins perquè les xiquetes tingueren referents i pogueren gaudir d’una activitat tant sana i necessària per al desenvolupament físic i mental com és l’esport. I afortunadament hi ha molts homes que estan al costat de les dones i es creuen que sols amb el feminisme es pot aconseguir un món més just.

 Durant els períodes de la història en què hi ha hagut molta repressió, per exemple, durant el franquisme, el govern intentava potenciar esports com la gimnàstica o la dansa perquè les dones les practiquessin i no es dediquessin a practicar esports “d’homes”, i també dirigia l’educació física de les escoles cap a millorar la funció de les dones com a mares i esposes.

 No va ser fins l’any 2012,(fa 12 anys!) als JJOO celebrats a Londres, que totes les delegacions, el 100%, van portar alguna dona a les Olimpíades. Aquell any van haver-hi 10.929 esportistes participants, el 44% dels quals eren dones.

 Semblaria que anem cap la igualtat però, per exemple, quan veiem el nombre de llicències esportives, les dones sols som entre el 18 i el 22% respecte del total.

Molt poques federacions i alts càrrecs són ocupats per dones. A Espanya hi ha 66 federacions i només la de vela, la de socorrisme i recentment la de basquet són presidides per una dona.

No cal dir que quan se’ns deixa participar amb normalitat, les dones som capaces d’aconseguir els mateixos èxits que els homes, però se’ns dona la mateixa visibilització? Es paga el mateix a una dona que a un home en qualsevol esport?

I no cal parlar del que passa quan un fet com “el bes de Rubiales” és capaç de crear tanta polèmica i desplaçar l’èxit aconseguit per les futbolistes.

 Ara tenim un altre front obert i és l’accés a les competicions dels homes que canvien de sexe i que, gràcies a la llei, poden participar en competicions femenines on poden acaparar èxits per les seues característiques físiques i anatòmiques que tenen ja des de joves evidentment,  mentre que si competiren amb  homes no els podrien obtindre.

 Altre aspecte que hem intentat mostrar en aquesta exposició és el de les discapacitats. És el cas d'Elena Romà i ella podria contar-nos no sols les dificultats que té per ser dona, també les que la seua discapacitat li planteja; malgrat que sabem que és una dona valenta i ella ha fet amb tot açò una eina de creixement personal que la fa admirable i referent per a moltes persones d’ambdós sexes.

Com es pot veure són molts els aspectes que cal polir també en el món de l’esport per aconseguir la igualtat d’oportunitats per a homes i dones i, si amb una exposició com aquesta, hem pogut visibilitzar-los i crear consciencia, ens sentim molt contentes.

LAS CARTAS PERDIDAS

Dins de la programació de la dona d’enguany l’Associació de DONES CLARA CAMPOAMOR col·laborant amb les regidories d’Igualtat i de Memòria Democràtica vam pensar que era important la projecció del documental d’Amparo Climent, LAS CARTAS PERDIDAS perquè recordar el que van passar les dones en un altre moment de la història del nostre país ens pot fer reflexionar sobre aquelles coses que no poden tornar a ocórrer i empoderar-nos per a seguir endavant en les nostres lluites quotidianes feministes.

 El documental LAS CARTAS PERDIDAS, és un recorregut visual, auditiu i emocional on l'espectador viatja a una part silenciada de la nostra història a través dels relats de les dones que van patir una doble persecució: ideològica i de gènere. Aquestes cartes, reals i inèdites, així com els textos basats en les seves vivències estan interpretades per grans actrius(Alba Flores, Marisa Paredes, Luisa Gavasa, África de la Cruz...), a les localitzacions on van succeir els fets de què es parla al documental, unides pel fil conductor de la narradora Ana Belén.
El film es recolza en fotografies i documents inèdits cedits per familiars de les represaliades, així com cançons d'aquells temps i noves composicions originals creades especialment per a la pel·lícula.

En finalitzar la projecció la directora ens va contar nombrosos detalls de com va nàixer, quins problemes es van trobar i el perquè d’aquesta obra que ens va despertar a tothom un sentiments molt especials.

Amparo Climent naix a València envoltada d'una família de grans artistes i des de molt aviat comença a experimentar dins del món de les Arts Plàstiques, l'Art dramàtic, la Música i l'Audiovisual.

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid . Ha realitzat diverses exposicions individuals i col·lectives a Europa i Amèrica.

Estudia interpretació a l' escola El Micalet i amb grans mestres.

Doblatge i Sincronització a l'Escola Oficial de Cinematografia de Madrid.

Com a actriu desenvolupa una intensa activitat al teatre, cinema i televisió.

Estudia cinema, guió i direcció. És autora de curtmetratges com: El viatge de Robles, ADN, Records al jardí, La bona notícia, Portadores, les esclaves del sud.

Guionista i directora del llargmetratge documental Las lágrimas de África i codirectora juntament amb Héctor Melgares de Los sueños de Idomeni. Aquests llargmetratges han estat seleccionats i premiats a festivals nacionals i internacionals.

És membre i representant per l'Especialitat d'Interpretació, a la Junta directiva de l'Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya des del 2015 . Sòcia de CIMA , Associació de dones cineastes, i membre del Consell d'AISGE i patrona de Fundació AISGE.

Co-creadora de Sinopsi , la primera Agència de Guionistes d'Espanya. i Directora de Comunicació d' ABCGuionistas , portal online dedicat al guió.

Ha format part del Comitè d'experts del Ministeri de Cultura per a les ajudes a la cinematografia durant quatre anys.

I ha rebut nombrosos premis.

 

III PREMIS PALMIRA PLA PECHOVIERTO

 Avui és un dia molt especial per a la nostra associació perquè hem recollit el premi Palmira Pla Pechovierto que ens ha atorgat el PSPV-PSOE de la província de Castelló  des de la seua secretaria d’Igualtat pel recorregut en la lluita per la igualtat; com associació referent en eixa lluita a la Vall d’Uixó i a la província de Castelló perquè hem estat model per  a altres grups i associacions feministes.

També s’ha atorgat premi a títol individual a Asunción Ventura Franch i a la nostra estimada companya Paquita Sastre.

LAS CARTAS PERDIDAS

 

Si voleu llegir un poc sobre el documental: https://www.filmaffinity.com/es/film652575.html

Us deixem l'entrevista que li van fer a Amparo Climent a la SER sobre la pel·lícula:

 https://www.radiolavallduixo.com/index.php/actualitat/la-vall-d-uixo/7585-amparo-climent-ens-porta-dem%C3%A0-las-cartas-perdidas-a-la-vall-d-uix%C3%B3.html

PORNOGRAFIA: L'EROTITZACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

 

La nostra associació es dedica a intentar solucionar o posar el focus en problemes que afecten les dones en diferents àmbits. Un dels problemes que en els últims temps està augmentant, malauradament, és la violència sexual que estem patint: veiem amb prou assiduïtat notícies de violacions en grup amb gent bastant jove. Pot ser que hi haja factors que existeixen en eixos moments com l’ús d’alcohol i drogues que pot fer que ho desencadene o ho afavorisca, però drogues i alcohol fa temps que existien i no són suficients per explicar l’augment dels actes violents o d’eixes manades que violen d’una manera exacerbada.

Mónica Alario, llicenciada en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i màster en Estudis Interdisciplinaris de Gènere. Doctora Internacional en Estudis Interdisciplinaris i de Gènere, va elaborar la seua tesi doctoral amb una investigació desenvolupada entre el 2015 i el 2020, dirigida per la filòsofa feminista Ana de Miguel en la Universitat Rey Juan Carlos: La reproducción de la violencia sexual en las sociedades formalmente igualitarias: un análisis filosófico de la cultura de la violación actual a través de los discursos y el imaginario de la pornografía que li va donar el Primer Premi de la Delegació de Govern contra la violència de gènere el 2020. Ha publicat diversos articles i ha col·laborat en diverses investigacions sobre violència sexual, pornografia i prostitució. L’any 2020 va participar com investigadora en l’Estudi sobre prostitució, la tracta i l’explotació sexual en les Illes Balears, impulsat per l’Institut Balear de la Dona.

Ella ens ha explicat amb molta claredat que existeix una vinculació claríssima entre la violència sexual i la pornografia que estan consumint els adolescents perquè la pornografia s’ha convertit en l’educació sexual per a les noves generacions i aquest tipus d’aprenentatge incideix en la reproducció de la violència sexual contra les dones mitjançant la construcció del desig sexual dels homes.

 Mónica ens va dir que a més de la prohibició de l’accés a la pornografia per part dels menors (és violència) cal la total abolició i a més a més una educació sexual correcta a la joventut basada en el respecte mutu i en l’autoconeixement de les necessitats d’homes i dones per aconseguir la igualtat i no la supremacia dels homes que no fa més que perpetuar el patriarcat dominant.